Quan estàs malament, quan ho veus tot negre, quan no tens futur, quan no tens res a perdre, quan... cada instant és un pes. Immens. Insostenible. I esbufegues sense parar. I voldries alliberar-te’n a qualsevol preu. Fos com fos. De la manera més senzilla, més vil, sense tornar a arrossegar fins l’endemà aquest pensament: el no hi és. Ja no hi és. I per això voldries, simplement, deixar de ser-hi tu també. Desaparèixer. Puf. Sense gaires problemes, sense molestar. Sense que ningú hagués de dir res.